Loading...
Paradistes del Mercat de Sant Antoni | betevé 2018-05-24T12:36:29+00:00

Treballadors del Mercat de Sant Antoni

16 paradistes del Mercat de Sant Antoni expliquen a betevé com era el mercat vell i què n’esperen del nou. En molts casos, formen part de nissagues que van començar a treballar-hi fa molts anys. Descobreix les històries, les anècdotes i els records de tots ells, en el següent contingut.

Pere Ros Escardívol

edat: 63 anys
generació: quarta

parada: Minyonet
especialitat: fruita i verdura
més de 100 anys al mercat

“No volem caure en un mercat de turistes, envoltats de gent fent fotos”

La carxofa és el producte estrella de la parada Minyonet. El Pere lamenta que just avui la pila de carxofes no fa patxoca com altres dies. Sota la pell de pagès i uns ulls que s’humitegen en parlar de la seva vida al mercat, aquest comerciant de Sant Boi vol recuperar tota la il·lusió i els diners invertits en el nou recinte. “No volem caure en un mercat de turistes i que els veïns no puguin comprar perquè estan envoltats de gent fent fotos”, assenyala comparant Sant Antoni amb la Boqueria.

El Pere, nostàlgic de mena, explica que del mercat antic al nou queden pocs paradistes. Dels 94 que es van instal·lar a la carpa provisional, només 53 aniran a les noves instal·lacions. Tot i així, remarca que “el producte de qualitat ha de ser la manera de guanyar clientela”, aquella que, segons diu, han perdut perquè la carpa és més incòmoda i és més lluny.

El Pere és la quarta generació d’aquesta parada i des dels 14 anys no ha deixat de venir cada dia al mercat. Les seves filles continuaran la saga, tot i que se li fa difícil imaginar-se la vida sense el mercat. “El dia que no vinc sembla que em falti alguna cosa”.

“Quan era molt petit la meva mare em posava a dormir en una caixa sota la parada”

Núria Zaragoza Cullell

edat: 53 anys
generació: primera

parada: Núria
especialitat: carn
any d’obertura: 2005

“Els clients són família i quan se’n van, fa molta pena”

A través dels ulls i un tímid somriure, la Núria desprèn il·lusió. La va necessitar per emprendre sola aquesta aventura. Fa 13 anys que es va instal·lar al Mercat de Sant Antoni però es dedica a l’ofici de carnissera des que en tenia 16. “La meva parada no té generacions al darrere i et trobes una mica sola, però els companys sempre m’han fet sentir com una més”, explica. La bona acollida i la companyonia són uns dels trets que destaca de la seva relació amb Sant Antoni.

Al mercat renovat espera mantenir la relació i el tracte amb els clients, encara que no li agrada anomenar-los així perquè sempre els ha sentit com una família. “Te’ls estimes molt i fa molta pena quan se’n van, però els anys passen i ens fem grans”.

Al darrere del mostrador i les carns selectes ben col·locades, el fill de la Núria també serà una peça clau en la nova etapa al mercat. “Vull que tot vagi encarrilat a les noves generacions, per exemple, oferint un servei a domicili o productes elaborats”, proposa. La Núria troba a faltar l’esperit dels aprenents d’abans però s’escarrassa cada dia a ensenyar al seu fill els valors d’un paradista de tota la vida, una persona que estima la clientela, o, millor dit, la família.

“Com que la meva parada no té generacions al darrere, et trobes una mica sola”

Ricard Andrés Pullés

edat: 59 anys
generació: primera

parada: Ricard i Carme
especialitat: peix i marisc
any d’obertura: 1983

“Del nou mercat esperem que no perdi l’essència que ens caracteritza, som la segona casa dels veïns”

Diuen que els peixaters són una raça a part dins un mercat. El Ricard té 59 anys i en fa 35 que treballa a Sant Antoni. Per ell, el mercat és una manera de viure. “És una convivència contínua amb la família del comerç i la gent que ve a comprar”, assegura.

Evidentment és dels que destaquen que passa més temps amb els clients i els treballadors del mercat que amb els de casa seva. Ho explica content i orgullós. Per això no voldria que aquesta essència es perdés al mercat renovat. “És molt important mantenir el tracte proper perquè és el que ens diferencia”.

El Ricard es desviu per la clientela. Tant, que se la guanya amb una confiança cega. “Un dia va venir una persona a la parada, era el primer cop que em comprava i, a l’hora de pagar, es va adonar que no duia diners”, relata. Ell li va dir que ja ho pagaria la propera vegada que vingués. La clienta, sorpresa, així ho va fer. I 20 anys més tard, encara continua comprant el peix al Ricard. “Són situacions a les quals no dones importància però que certifiquen la confiança que s’estableix entre les dues parts”.

“Era el primer cop que em comprava i, a l’hora de pagar, es va adonar que no duia diners”

Georgina Oliver Badia

edat: 54 anys
generació: tercera

parada: Aviram Oliver Badia
especialitat: pollastre
any obertura: 1920

“Personalment tinc por que s’ompli d’estrangers”

Les germanes Oliver Badia són la tercera generació d’una parada que fa 98 anys que es dedica a l’aviram a Sant Antoni. Totes dues han fregat safates de pollastres des de ben petites, però la Georgina és la que pren el rol de portaveu. “Ens mereixem que tot ens vagi bé al mercat nou”, afirma fent memòria dels “anys durs” que han passat esperant, primer, que les obres comencessin i, després, que acabessin.

Com també temen altres paradistes, la Georgina no vol que el turisme envaeixi el recinte remodelat i destorbi els compradors. “Personalment tinc por que s’ompli d’estrangers”. Vol que vinguin a veure’l però “sense omplir-ne els passadissos”.

Després d’una conversa davant la parada, la Georgina es col·loca dins el reduït espai de treball a desossar un pollastre. Recorda quan ajudava a la parada en etapa escolar. “Quan sortia del col·legi els divendres, les amigues anaven a prendre una Coca-Cola, però jo em posava la roba de treball per ajudar els meus pares”. S’ha passat la vida entre pollastres i espera estar-s’hi fins que es retiri.

“Quan sortia del col·legi, les amigues anaven a prendre una Coca-Cola, però jo em posava la roba de treball”

Xavier Sendra Font

edat: 45 anys
generació: segona

parada: Cansaladers Sendra Font
especialitat: pernil
any d’obertura: 1938

“Sempre he volgut ser actor, la parada és el meu teatre”

Amb les obres acabades del nou mercat, aquest xarcuter ha vist la llum al final del túnel, o al final del pati de butaques. És un apassionat del teatre i sempre ha volgut ser actor. “El mercat és una manera de fer teatre, et mostres sempre content, la gent et veu en un escenari i tu interpretes un paper o un altre en funció de com et diuen el bon dia”, explica el Xavier, de Cansaladers Sendra Font.

La parada té 80 anys d’història i el Xavier és la segona generació que la capitaneja. Vol aprofitar la nova etapa al mercat per potenciar “temes que ara interessen” i captar més clientela. “La gent està molt sensibilitzada amb la carn ecològica, el medi ambient i el producte de proximitat”. El Xavier tampoc no s’oblida d’incorporar el servei a domicili i plantejar-se la venda a través d’internet.

Aquest xarcuter ha passat tantes hores rere el taulell que aquest ha estat l’escenari on va conèixer la seva dona, clienta durant anys. És un amor entre bambolines i pernils.

“La veia sempre i el cor m’anava a 3.000″

Joan Miquel Argudo Pérez

edat: 47 anys
generació: segona

parada: Joan Miquel Argudo
especialitat: olives i conserves
any d’obertura: 1958

“Molta gent es pensa que l’Ajuntament ens regala una parada nova”

Aquest paradista de 47 anys fa uns preparats d’olives especials per a quan juga el Barça. “Aquests combinats són tan bons, que no arriben a la segona part del partit”, explica amb un somriure murri.

El Joan Miquel ha viscut dues remodelacions de mercats diferents. Va treballar durant 20 anys al Mercat del Ninot, recentment renovat, però per motius personals es va instal·lar a Sant Antoni, on la seva mare també té parada. “Vaig deixar el Ninot perquè no podia fer dues inversions”, explica. “Molta gent es pensa que l’Ajuntament ens regala una parada nova però tots hem fet un esforç que esperem recuperar“.

El Joan Miquel va néixer al Raval i també ha viscut a Sant Antoni. “Sóc veí i comerciant i vull el millor per al barri, però això també serà una experiència positiva per a tot Barcelona i Catalunya”. La nova parada tindrà un altre nom i li posarà l’afegitó en anglès “since 1958”.

De la vida al mercat destaca els amics que ha guanyat, sobretot, aquells amb qui compartia partits de futbol amb el club del mercat. “Hi vaig jugar durant 15 anys i recordo que vam estar a totes les categories”. L’afició, com no podia ser d’una altra manera, era gent de mercat.

“El club de futbol del Mercat de Sant Antoni tenia una bona afició”

Lucía Gómez Garcia

edat: 57 anys
generació: primera

parada: Ous Sublims
especialitat: ous
any d’obertura: 1995

“Quan vam abaixar la persiana al mercat antic, em vaig emocionar”

Dels 23 anys que la Lucía acumula a Sant Antoni, recorda d’una manera especial l’últim dia al mercat antic, abans de traslladar-se a la carpa provisional. “Vam abaixar la persiana de la parada, vaig mirar al meu voltant i em vaig emocionar”. Com molts paradistes, en aquell moment, va deixar enrere unes vivències úniques en un recinte vell. Anhela repetir-les però considera que la nova etapa serà diferent.

Per la Lucía, la clau al mercat renovat serà equilibrar la presència del turisme i la del veïnat. “Hem de trobar l’equilibri amb la gent estrangera que ens vindrà, perquè serà molta, i no deixar de tenir cura del client del dia a dia”.

Mentre continuem la conversa, la filla de la Lucía és amb una altra paradista al mateix passadís. Uns minuts després, una senyora ens interromp amablement per donar-li un parell de bosses a la mestressa. “Lucía, guarda’m la compra, que vaig a buscar el peix i així no vaig carregada”. És el dia a dia d’una confiança construïda durant anys.

La majoria de les parades al Mercat de Sant Antoni es coneixen pel nom del propietari. A partir d’ara, però, la parada de la Lucía serà Ous Sublims. “Ja s’hi acostumaran”, confia la paradista.

“Ous Sublims, sublim com la meva clientela i com tots els articles que tenim”

Sergi Larregola Fernández

edat: 50 anys
generació: segona

parada: Bar Casa Blanca
especialitat: cuina de mercat
any d’obertura: 1986

“El nostre ha estat un projecte de 16 anys, una quimera”

La Blanca, del Bar Casa Blanca, era la mare del Sergi. Aquest restaurador du l’evolució a les venes. “Vam començar venent cafè amb llet i croissants, després entrepans i, posteriorment, plats combinats. Ara tenim una carta en què el 80 % és peix”, diu mentre ens mostra un plat de medallons de lluç al forn.

Esbufega quan preguntem pel període d’obres i de seguida s’afanya a esmentar els anys previs a l’inici de la remodelació. “Tothom parla dels vuit anys d’obres que hem hagut d’aguantar però realment en són 16, una quimera, perquè vam estar vuit anys previs decidint si hi havia calés per engegar el projecte”. També lamenta que molts han caigut pel camí, o bé perquè no han pogut fer-hi front, o bé perquè s’han jubilat.

De la nova etapa espera “continuar igual que sempre”. El goig del Sergi és tenir ocupada una taula de sis amb famílies del barri. “Això et dona força moral de no dependre tant del ‘paella, sangria i guiris’”.

“Vaig començar servint la iaia, ara atenc els fills i em vindran els nets”

Miquel Humedes Andreu

edat: 62 anys
al mercat: 50 anys
càrrec: gerent de l’Associació
de Paradistes de Menjar Fresc

“El mercat que vam deixar, el que es va iniciar el 1882, no el recuperarem gairebé mai”

No tots els treballadors del mercat són paradistes. El Miquel és gerent de l’Associació de Paradistes de Menjar Fresc del Mercat de Sant Antoni. Es coneix fil per randa els racons del mercat i les persones que li donen vida perquè, això sí, el Miquel n’és exparadista.

Va començar a treballar-hi amb 12 anys. Els seus avis venien fruita amb un carretó al carrer del Comte Borrell i posteriorment van comprar una parada dins el mercat. “Em vaig fer gran de cop perquè em va faltar el pare molt aviat i vaig passar d’estudiar als Escolapis a treballar al mercat”. 50 anys després i amb l’allargament del període a la carpa, va abaixar la persiana, també perquè els seus fills no volien continuar el negoci.

El Mercat de Sant Antoni és la vida del Miquel. “Tot el que soc i tot el que he fet sempre ha estat al voltant del mercat”. Ara que comença una nova etapa espera que el caliu que els caracteritza no es perdi. “Esperem un mercat que es modernitzi però que no perdi l’essència de ser un mercat de barri”.

Tot i així, després de recordar algunes anècdotes com el foc que feien a terra per esmorzar, l’absència de parets entre parades i les relacions estretes entre els uns i els altres, reconeix que el nou Sant Antoni serà diferent. “El que vam deixar allà va ser un mercat de tota la vida que va començar a l’època del 1882. Ara anem a un gran mercat que s’assimila també a grans superfícies. El mercat que vam deixar, no el recuperarem gairebé mai”.

“Esmorzàvem fent foc a terra i no hi havia parets entre parades, tocaves el company del costat”

Francina Turull Cano

edat: 37 anys
al mercat: tres anys
càrrec: administració i dinamització

“El meu taulell és com un bar amb servei de psicologia”

La Francina fa tres anys que treballa com a administrativa al mercat. També fa tasques de dinamització des del punt d’informació i s’encarrega del servei a domicili.

Al seu taulell s’hi atura gairebé tothom, els dona conversa, se sap la vida dels compradors i els seus familiars, dels comerciants… “Amb aquesta feina m’he adonat que el mercat és un punt d’unió del barri, fa la funció de casal”. Ho explica sobretot fent referència a la gent gran, que és amb qui té més tracte. “Surten de casa i venen a comprar però realment es passen tot el matí al mercat”.

Per la Francina, la remodelació del mercat ha de mantenir aquesta humanitat que es respira a cada metre quadrat del recinte però també ha de servir per modernitzar-ne la imatge i el concepte. “No ens hem d’estancar i hem d’aconseguir que la gent jove s’habituï a venir a comprar”.

“Un dia un home es va agenollar davant la figura del sant”

Cristina Soler Garcia

edat: 53 anys
generació: tercera

parada: Cristina & Andrea
especialitat: roba interior
any d’obertura: 1951

“Ara, tot seran comoditats, però abans anàvem amb carros i treballàvem 15 hores”

La Cristina porta “els encants a les venes”. Ha viscut tota la vida al mercat i assegura que els comerciants amb els clients són “una mica psicòlegs”. Per això espera que el nou edifici no canviï l’essència de l’antic. Està convençuda que tots els venedors van “amb el xip de muntar unes parades molt maques però amb l’essència de mercat, que la gent toqui, remeni, i que puguem estar per ells”. És l’essència d’una venda directa.

Aquest tracte directe ha permès a la Cristina viure tot tipus d’anècdotes divertides. “Una vegada va venir un matrimoni que era molt gran. Els vam demanar si volien ballar un pasdoble i es van posar a ballar-lo aquí al mig. Aquestes coses en un lloc normal no passen, però aquí, sí!”.

De moment, està molt contenta amb el nou mercat però espera que “la gent reconegui el sacrifici” que han fet per aconseguir-ho. A partir d’ara, diu, tot seran comoditats, però no oblida quan anaven amb carros i treballaven des de les 6.30 fins a les 21.30 h. “Tots hem fet un esforç econòmic amb molta il·lusió perquè això funcioni com uns grans encants”. Està convençuda que no n’hi ha més al món com aquests.

“La meva mare ens donava la teta al carro, es tombava i seguia venent”

Marta Rubio

edat: 45 anys
generació: segona

parada: Trau
especialitat: moda de dona
any d’obertura: 1988

“Les ciències no se’m donen bé, les lletres no m’agraden. A l’endemà dic: ‘Papes, baixo al mercat a treballar’. Ara m’encanta”

Un dels moments que han quedat gravats en els records de la Marta és l’últim dia a l’antic mercat. “Tothom deia que tenia moltes ganes d’anar a la carpa perquè allò estava molt deixat, però a mi sempre m’havia agradat aquell mercat, muntar, desmuntar, la venda…”.

Tot va començar l’any 1982. Els pares de la Marta tenien un bar però un client habitual els va temptar a comprar-se una parada al mercat. “Ell sempre deia: ‘Amb el que treballeu aquí, us feu un tip de pencar i jo faig el triple de caixa que vosaltres fent un quart de la vostra feina’”. Un dia es va vendre la parada i els va avisar. Així es van iniciar els 30 anys que acumula aquest negoci de moda de dona.

La Marta assegura que en un primer moment “odiava el mercat”. Però va ser a segon de BUP quan, per culpa de tres assignatures suspeses, va rebre l’amenaça dels pares de començar a treballar a la parada si no les aprovava. Després d’estudiar tot l’estiu per evitar el “càstig”, una nit es va decidir. “Les ciències no se’m donen bé, les lletres no m’agraden. Demà quan em llevi diré: ‘Papes, baixo al mercat a treballar’”. I així va ser.

30 anys després, la seva feina li encanta i assegura que ha viscut moments molt divertits. Recorda sobretot els dies dels innocents: “Sempre fèiem regalets, caixetes, i les deixàvem caure als peus del taulell. La gent feia verdaderes filigranes per agafar la caixa i se la posava a la bossa i marxava”. Després, quan arribaven a casa, s’adonaven que no hi havia res.

Per a la propera etapa s’ha marcat un objectiu clar. “Espero fer més clientela nova, sobretot, gent jove, que és el que falta aquí”.

“Per entrar a l’emprovador? […] El meu pare així en conya li diu: ’Per les escales…’. I la dona comença a pujar les escales i puja a dalt del carro. […] va ser brutal”

Evaristo Sender Borrell

edat: 82 anys
generació: segona

parada: El Rellotge
especialitat: roba d’home
any d’obertura: 1928

“Recordo moments en què no podíem ni dinar de la gent que hi havia els dissabtes”

Amb 82 anys, l’Evaristo continua anant cada dia a la seva parada. Diu que ho fa per ajudar. I segur que no li falta experiència després de tota una vida lligat al mercat. Explica com la seva mare va comprar una parada al Mercat de Sant Antoni l’any 1928. I assegura que, embarassada d’ell, no va deixar d’anar-hi ni un dia. “Ella estava embarassada i venia a vendre al mercat igualment. I quan em va tenir, em posava en una caixa allà mentre ella despatxava”.

14 anys després, l’Evaristo ja es passava moltes hores ajudant. Era necessari perquè es venia més que ara. “Recordo moments en què no podíem ni dinar de la gent que hi havia els dissabtes. Venien molts clients perquè acabaven de cobrar el jornal. La gent cobrava per setmanes i hi havia molt moviment. Però els marges eren molt baixos, s’havia de vendre molt bé de preu perquè la gent no arribava i hi havia molta escassetat”.

Tota aquesta gent no venia només de Sant Antoni. El mercat era molt popular a tota la ciutat però sobretot baixava gent de la muntanya de Montjuïc. Era una època de molt consum perquè la roba durava poc. “Es feia molt malbé, no estava ben cosida, hi havia molta costura en tallers de casa i no es treballava gaire bé. Els gèneres també eren molt senzills, de cotó o de viscosa. I es destrossaven molt aviat”.

De l’actualitat, destaca els 10 anys de crisi que han passat. Assegura que han patit molt, “no només el mercat, tot el barri”. Per l’Evaristo, la culpa ha estat de les grans superfícies, que “s’han menjat una part important del consum”. Un altre obstacle han estat les obres. Però en aquest cas, creu que pot ser un mal menor quan s’obri el mercat nou. “És el que ens donarà vida a nosaltres, al barri i a tot Barcelona”.

I de l’etapa que ara s’obre, ho té clar: “Crec que serà diferent perquè les persones són diferents”. Es refereix al nivell adquisitiu però també als articles que es venen. “Abans es venien saldos i roba de segona mà. Ara, es ven el més maco que hi ha i bé de preu”. Evidentment la forma de comprar també ha canviat totalment.

“Hi havia moltíssimes parades, no només a dins, sinó fora al carrer. La gent es perdia”

Carme Salvador i Enric Bernaus

edat: 50 i 55 anys
generació: tercera

parada: Bernaus
especialitat: roba interior i de la llar
any d’obertura: 1993

“Soc una institució perquè aquí em coneixen fins i tot les ratetes”

L’Enric encara conserva un dels carros on antigament els paradistes guardaven la roba per vendre i altres estris per muntar la parada. Fa 25 anys que va obrir el negoci amb la Carme, la seva dona, tot i que la família Bernaus té més de 50 anys d’experiència amb una botiga al carrer de Manso. “Tota la vida he estat al barri i recordo des de ben petit anar a comprar amb la mare”, explica. “M’estirava en un espai que tenien les parades per col·locar les bosses de les senyores i m’hi estava allà fins que la mare acabava”.

Aquest paradista, “una institució” segons ens expliquen abans de conèixer-lo, també és membre fundador de l’ONG del barri De Veí a Veí. L’entitat treballa per cobrir les necessitats de persones de Sant Antoni que viuen en situació precària. Els ajuden amb col·laboracions de veïns, aliments del mercat i altres donacions de les botigues de la zona. “El comerç és una peça molt important per ajudar els veïns”. L’Enric parla i amb els seus gestos transmet implicació en tot el que fa. “Soc una institució perquè aquí em coneixen fins i tot les ratetes”.

L’Enric i la Carme no tenen cap por de la nova etapa que engeguen al mercat remodelat. “Serà diferent, s’ha modernitzat i s’ha posat a l’altura d’un mercat del segle en què vivim”. Fent balanç del que han hagut d’esperar, es mostren optimistes. “S’ha fet molt feixuc però tot arriba”. Hi tenen moltes ganes perquè quan recorden els encants antics, l’anomenat bulevard verd, els canvia l’expressió. “Era tot molt precari. Em trucava la Carme per dir-me: ‘Porta cartrons, que tenim fred als peus’”.

“El bulevard verd el recordo molt precari, haver de portar cartrons pel fred als peus”

Neus Garcia

edat: 58 anys
generació: primera

parada: Neus Maria
especialitat: roba infantil
any d’obertura: 1987

“Aquests projectes funcionen perquè tota la família s’hi aboca”

A diferència de la majoria de comerciants del mercat, que han rebut les ordres dels seus pares per treballar a la parada, la Neus és la que mana la seva mare. “La vaig enredar per obrir juntes la parada fa 31 anys i ara ella fa els arranjaments dels vestits de comunió”. El blanc i totes les tonalitats existents d’aquest color enlluernen la meitat de la parada. A l’altra banda hi ha coloraines de roba infantil. “Aquests projectes funcionen perquè tota la família s’hi aboca”. El seu marit també dona un cop de mà quan cal anar a comprar gènere.

La Neus espera acabar la vida laboral al nou Mercat de Sant Antoni i només d’imaginar-s’ho, s’engresca. “Amb tots aquests anys d’espera, m’ha agafat una miqueta gran, però en tinc moltes ganes”, explica. Ganes de treballar i, per tant, de vendre. Vendre més. “Els primers anys a la carpa van anar molt bé però en l’última etapa ja estàvem una mica justets”. L’empenta és necessària. “Sempre ens parlen d’altres mercats, ara toca Sant Antoni!”.

“Quan el pare va veure la parada sense muntar, dos carros i 10 pals, em va dir: ‘Nena, t’han estafat!”

Lluïsa Canadés Valera

edat: 78 anys
generació: primera

parada: Bates Maria Lluïsa
especialitat: bates
any d’obertura: 1950

“No m’agrada que em diguin ‘la senyora de les bates’ però és inevitable”

En passar per davant de la parada de la Lluïsa, sorprèn trobar-la pujada dalt l’escala, fent diversos intents per penjar una de les bates d’exposició a la barra més alta de la parada. Insisteix, insisteix, i ho aconsegueix. “Això ho faig i desfaig cada dia”, explica orgullosa als seus 78 anys.

Els pares de la Lluïsa es dedicaven a muntar i desmuntar parades de l’antic Mercat de Sant Antoni, una època en la qual ni els carros no tenien rodes. Mentre els pares carretejaven, una Lluïsa de 10 anys ajudava la propietària d’una parada al número 1 del carrer del Comte d’Urgell. “Com que jo era petita, em posava sota la taula en una caixa perquè jo endrecés”. 68 anys després, la Lluïsa capitaneja un negoci que rutlla però que no té saga. Els fills no continuaran.

Aquesta paradista és coneguda com “la senyora de les bates”. Reivindica que té un nom i no li agrada que l’anomenin així però reconeix que és inevitable. “Anem a passejar per la Barceloneta, al Tibidabo o fins i tot en un enterrament i sento que diuen: ‘Mira, la senyora de les bates’”. Els seus nets se sorprenen. “Que no saben que et dius Lluïsa?”.

La Lluïsa fa anys que té la parada al carrer de Tamarit. La remodelació del mercat suposarà un gran canvi perquè és de les que tindran botiga a l’interior. “Faig una inversió perquè em ve de gust i el dia que d’allò, em traspasso la parada i ja està”. Per ella és una inversió també en qualitat de vida tot i que no s’acaba de creure que no hagi de penjar ni despenjar bates a les barres, ni que pugui tancar la parada prement un botó.

“Aquest era un mercat preciós, de carros, cavalls i de molta gent de tot arreu”

L’anecdotari

Algunes nissagues del mercat acumulen més de 100 anys de venda. El Pere Ros, per exemple, capitaneja la quarta generació a la fruiteria familiar i ja pensa a cedir el testimoni a les seves filles. Recuperem les anècdotes d’alguns dels 16 paradistes entrevistats per betevé amb imatges històriques de l’època que han viscut els protagonistes.

notícia emesa el 22/05/2018

Resum dels records que guarden els paradistes i treballadors del mercat, anècdotes de diferents èpoques que han marcat les seves vides